Un sospir
I llavors et pares, agafes aire i sospires, llançant un núvol de vapor…
Et dius que no és res, que estàs cansat simplement i que tens ganes d’arribar a casa i parar…
Llavors se t’inunden els ulls, un badall, res més que això…
Però és molt més que això, és el moment en què et deixes anar, en què les emocions connecten amb l’exterior perquè a dins no hi poden estar més estona. Perquè la pressió del dia a dia i la rutina hi ha un moment en què pesa, i ja no pots fer res més que sospirar.
És en aquell moment, en el qual et permets sense voler el luxe de ser conscient de tot el pes que carregues a les teves espatlles, sense adonar-te’n. De tot el que en el teu cap depèn de tu, i que al no saber demanar ajuda, continues carregant en silenci, pas a pas, sense ningú.
I és en aquest mateix moment, en què sents la soledat del teu camí, escollida en molts casos, però alhora imposada pel ritme frenètic dels teus dies. Una soledat que et congela l’ànima, i que en els moments en què estàs amb més gent, més profundament la sents… la sents com una distància, un abisme on bufa un vent glaçat, i que sembla que no pots saltar, que tu mateix has tallat les cordes del pont que t’hi unia, i des de l’altra banda estan massa lluny per cridar que et tirin una corda, i per tant ja no ho intentes, impotent.
Impotència, sembla que tot s’encavalca i no pots aturar el riu que ha despertat aquest moment. I és en aquest moment quan més forta sents la impotència de no poder fer front a tot plegat. De que tot és massa, i alhora no és res, perquè pots escollir fer-hi front i sentir-te impotent per no poder-ho abarcar tot, o girar l’esquena i sentir-te impotent per no haver-ho pogut afrontar. Frustració.
La frustració de fracassar per voler continuar assumint tantes coses, sol, caminant sense rumb a seguir, o amb un rumb insegur perquè no et pots agafar enlloc. La frustració de que cada pas és més feixuc que l’anterior, i només voldries tirar-te a descansar als braços d’algú, algú que et malcriï durant uns segons, tan sols uns segons, com quan eres petit i et recollies als braços d’una mare.
I llavors desperta una tristesa profunda i sense final, i sents com es clava a l’ànima com si fossin cent ganivets glaçats, però no et pots permetre el luxe d’autocompadir-te, has de continuar, no pots permetre el luxe de demanar que et compadeixin, has de continuar. Tu no pots demanar això al món, perquè ets autosuficient i independent, i per tant no pots demanar-ho. Ràbia.
Ràbia per haver-ho pensat, per haver deixat sortir aquesta necessitat dels demés, de demanar compassió, comprensió, tan sols un moment de descans. Ràbia que et permet tancar-ho tot altre cop a dins i avançar el següent pas.
I tot s’acaba com ha començat…
Un sospir…
Un núvol de vapor…
Un instant robat al temps…
I continuarem caminant.